“Em vaig preparar com a mínim les bases de la reunió de la nació espanyola i la catalana ja que Catalunya [sic] ha d’acabar, i molt aviat, per separar-se del tot del Regne d’Espanya i constituir-se en Estat absolutament independent”, es llegeix en veloç cal·ligrafia que Miguel de Unamuno (1864-1936) va tirar sobre les quartilles groguenques la nit de Nadal de 1918, destinades al seu amic Manuel Azaña (1880-1940).
A la primera d’una suculenta col · lecció de cartes, que recorren les parades polítiques d’Espanya durant la primera meitat del segle XX, que ha arribat fins a la Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques del Ministeri de Cultura per donació del col · leccionista Santiago Vivanco, Unamuno demana a Azaña la suplència d’una conferència a l’Ateneu de Madrid. Per aquestes dates el prestigi de Unamuno i el volum dels seus assajos fan que la Residència d’Estudiants culmini l’edició dels seus Assaigs en set volums. Després de navegar per les explicacions sobre la seva absència, li apunta que la seva conferència “cursaria sobre la sobirania catalana” i l’ús “de la llengua amb consideracions sobre el conflicte de dues cultures”. “La fórmula, com diuen els polítics, és senzillíssima i en poques paraules la exposaria jo”, continua sense cap intent.
Mes info: http://www.publico.es/culturas/411598/unamuno-justo-es-que-espana-pierda-cataluna