Unamuno: «Justo es que España pierda Cataluña»

«Em vaig preparar com a mínim les bases de la reunió de la nació espanyola i la catalana ja que Catalunya [sic] ha d’acabar, i molt aviat, per separar-se del tot del Regne d’Espanya i constituir-se en Estat absolutament independent», es llegeix en veloç cal·ligrafia que Miguel de Unamuno (1864-1936) va tirar sobre les quartilles groguenques la nit de Nadal de 1918, destinades al seu amic Manuel Azaña (1880-1940).

A la primera d’una suculenta col · lecció de cartes, que recorren les parades polítiques d’Espanya durant la primera meitat del segle XX, que ha arribat fins a la Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques del Ministeri de Cultura per donació del col · leccionista Santiago Vivanco, Unamuno demana a Azaña la suplència d’una conferència a l’Ateneu de Madrid. Per aquestes dates el prestigi de Unamuno i el volum dels seus assajos fan que la Residència d’Estudiants culmini l’edició dels seus Assaigs en ​​set volums. Després de navegar per les explicacions sobre la seva absència, li apunta que la seva conferència «cursaria sobre la sobirania catalana» i l’ús «de la llengua amb consideracions sobre el conflicte de dues cultures». «La fórmula, com diuen els polítics, és senzillíssima i en poques paraules la exposaria jo», continua sense cap intent.

Mes info: http://www.publico.es/culturas/411598/unamuno-justo-es-que-espana-pierda-cataluna